Un dia de Reis

-         Marta, Marta! Lleva’t que ja han passat els reis! Tenim el rebedor ple de regals!

Obro els ulls lentament, mig endormiscada mentre la boca se m’obre en un mandrós badall.

-         Va Marta aixeca’t i anem a obrir-los! Vinga va!

-         Ja vaig Júlia, ja vaig.

Sense esperar cap reacció, ella em treu la manta i obre les persianes. Es veu d’una hora lluny que té pressa perquè em llevi. Jo encara no sé ben bé on sóc, però fent un esforç m’incorporo.

Miro la cara de la meva germaneta, la Júlia, i de sobte reacciono: la rialla que li alegra la cara, l’emoció als seus ulls, la pressa que demostra… Sí, han passat els reis, i han portat molt més que quatre paquets, a ella li han portat il·lusió, alegria.

-         N’hi ha molts, aquest any? – pregunto mentre em poso les sabatilles.

-         Sí, moltíssims! Tu creus que m’hauran portat la disfressa de Blancaneu?

-         No ho sé, ara ho esbrinarem.

Ara ja estic desperta, i preparada per fingir sorpresa en desembolicar els regals que jo mateixa he comprat, o fer veure que m’impressionen els regals de la Júlia que en gran part he ajudat a triar. És trist no tenir la il·lusió que té ella en veure el rebedor ple de regals, però les seves ganes ja són un present per mi.

-         Comença per aquell més gros Júlia, a veure que és!

-         Sí! Té, aquest és per a tu.

Llenço una mirada de complicitat als pares i ens somriem. Els tres som integrants d’aquesta obra de teatre, o farsa, si preferiu, i els tres juguem el nostre paper. Ara intervenen ells:

-         Que hi ha alguna cosa per nosaltres?

-         Aquell d’allà, el del paper verd.

Com més regals desembolica, més creix el seu somriure. Va obrint els paquets i ens ensenya tot el que hi descobreix, sense saber que nosaltres sabem ja què hi trobarà. Jo per la meva part, vaig agafant els meus regals. Ja no són nines, ni disfresses, ni jocs. Desembolico el mòbil, uns auriculars, el pijama, un llibre… No sé què en queda de la meva carta de reis de fa tants anys: “Estimats reis mags, aquest any m’agradaria que em portéssiu:...” I que normalment acabava en “... i algunes sorpreses” que devien portar als pares certa feina. Ara ja no faig carta. Simplement vaig comentant als pares allò que vull i anem junts a comprar-ho. He crescut, m’he fet gran. Ara visc els reis a través dels ulls de la Júlia, l’única de la casa que encara creu de veritat el els tres Reis Mags.

-         Mira, Marta! És la disfressa! Ostres que maca!

-         Sí que és maca sí, perquè no te l’emproves i veiem com et queda?

-         Sí ara, però espera que acabi amb els altres regals.

Les seves paraules m’han tret dels meus pensaments. Potser és millor intentar fer que aquest dia sigui millor per la Júlia que no pas queixar-me i entristir-me. Al cap i a la fi, jo també tenia il·lusió quan tenia la seva edat, fins que...

-5 de gener de 2000-

No podia dormir. Era impossible. Tancava els ulls, pensava que havia de dormir, però res no canviava, tot era negre al meu voltant, silenciós, calmat, però jo era un sac de nervis. Passaran els reis! Aquesta nit vindran a casa a deixar els regals, perquè m’he portat bé. Però si no dormo...Si no dormo em quedaré sense.

Així doncs, tancava els ulls ben fort, i em removia al llit intentant trobar una bona posició. De tant en tant m’adormia, però no més d’una hora seguida. Estava massa neguitosa. Em vaig aixecar per anar al lavabo. I després vaig tornar al llit, però abans vaig mirar l’hora: les dues. “Si no m’adormo ja, em quedaré sense regals, i això no pot ser” pensava.

Estirada al llit, anaven passant els minuts sense que canviés res. Fins que, llavors, vaig sentir soroll. “Els reis” va ser el meu primer pensament. “Que no et trobin desperta o marxaran”. El cor em bategava tan fort i tant de pressa que tenia por que els reis el sentissin i marxessin. Però llavors una altra idea em va venir al cap: Tenia els reis a dues habitacions de distància! Només em calia aixecar-me, avançar de puntetes, treure el cap... I serien allà, els tres Reis Mags.

Aquell va ser el meu error, el desig de veure’ls: vaig aixecar-me poc a poc, amb el cor bategant-me furiós al pit, i vaig avançar amb peus de plom fins al rebedor. Vaig fer una ullada ràpida i temorosa, i eren allà... Espera, només n’hi havia dos! Vaig tornar a mirar, i les cames em van fer figa: no només eren dos, sinó que, a més un d’ells era una dona, i no duien ni capes ni corona ni res.

No ho entenia. Aquells no eren els reis mags! Podien ser patges? Però llavors em va venir al cap la idea: els pares. On eren? Aquelles dues persones s’hi assemblaven molt, potser massa. Anaven posant els regals sota l’arbre de Nadal com si res, fent-se passar pels Reis Mags quan només eren uns farsants. Vaig córrer a l’habitació dels pares però, com deveu suposar, ells no hi eren. No em va caldre més per entendre-ho tot de cop- potser massa sobtadament. Vaig tornar al llit sense saber ben bé que fer. Ara que ho sabia tot, on eren aquells nervis, aquella il·lusió de cada nit de 5 de gener que no em deixaven dormir? No hi havia reis mags, ni patges reials. La meva carta no sortia de casa, i no hi havia màgia. Res de tot allò, només uns pares que volien mantenir viva la meva emoció. I ho havien aconseguit durant molt de temps, però la curiositat va ser més forta: La curiositat va matar el gat, diuen. Doncs la curiositat també va matar els Reis d’Orient.

Les llàgrimes em començaven a néixer als ulls, fruit d’aquella frustració, d’aquell desengany. Mai més tornaria a ser el mateix, i ho sabia. Quan al cap d’unes hores obrís els paquets, tampoc seria igual. Aquell dia em canviaria per sempre, no en dubtava.

Al cap d’unes hores, estava llevada, amb les sabatilles posades i havia decidit dissimular, fer com si res no hagués passat. Vaig córrer cap a l’habitació dels pares cridant que es llevessin, que els reis havien estat complidors amb la seva cita anual. Ells es van llevar. Potser estaven més il·lusionats que jo i tot, i no volia espatllar-los el dia. A més, tampoc no tot estava perdut, que els regals sí que hi eren! Anava desembolicant i trobant les sorpreses de cada any, però ara diferent: pensava quanta feina els devia haver costat trobar els regals. I pensava en els cops que m’havia enrabiat perquè no hi havia allò que havia demanat, i com els devia sentar. Tot i així, van ser uns bons reis. Després, a casa els avis, a seguir desembolicant paquets i més paquets amb els cosins, l’àvia i els tiets. No tinc mal record d’aquell dia, més aviat el tinc d’aquella nit en que se’m va esfondrar un mite.

-En l’actualitat-

-         Mira, Marta! T’agrada?

-         Oh! Ets més guapa que la Blancaneu de veritat, Júlia!

Està radiant, es nota que tots els regals li han agradat, i que espera rebre’n més a casa dels avis. Sé que no cal recordar-li, però li dic igualment:

-         Recorda que encara queda l’àvia! El que falta deu ser allà.

Anem a esmorzar xocolata desfeta, com ja és tradició. Així acabem d’arrodonir un matí perfecte. Se la veu tan feliç! Tant de bo pogués tornar a tenir la seva edat, tornar a obrir els ulls cada matí de Reis amb aquella il·lusió que he perdut, perquè sé que vivia enganyada, però potser també més feliç. Sé que aquella emoció que sentia no tornarà i que ara m’he de conformar amb la il·lusió dels altres, somriure al veure com de contenta està la Júlia, fer la seva alegria més gran, alegrar-me de tot el que ella sent el dia de reis, gaudir veient com l’envolta la màgia del Nadal en aquestes dates...mentre duri.

Biografia d'un Ametller

Vaig obrir els ulls per primer cop i la claror encegadora d’un sol enlluernador me’ls va cloure. Ho vaig tornar a intentar, i aquest cop sí que vaig poder observar amb claredat el meu entorn. Pel que vaig deduir, em trobava en una plaça, coberta de fresca i brillant herba, envoltada d’ametllers, que omplien el sòl amb les seves belles flors, il·luminats per un sol abrasador. El lloc era ple de bancs, i al voltant hi havia una carretera asfaltada, que resseguia la plaça, i la separava d’uns edificis grisos, altíssims, tots idèntics, tristos. Era tan fràgil l’equilibri entre natura i construcció!

Vaig tornar a centrar la mirada a la plaça, on uns nens jugaven a perseguir-se. Jo també era un nen, un nou nat, i volia jugar amb ells. Així va ser que, per primer cop, vaig intentar caminar. Vaig fer una forta i potent estrebada al meu rígid cos, però aquest no es va moure, i una fiblada de dolor intens em va recórrer el tronc. Decebut per aquell resultat, vaig mirar al lloc on esperava trobar-hi els peus, però el que hi vaig veure, em va deixar esmaperdut: unes gruixudes i resistents arrels em lligaven al terra, com cadenes que m’empresonaven al meu lloc sense la més mínima possibilitat de moviment.

Llavors, com que encara no em volia donar per vençut, vaig pensar en com els pares ensenyen a caminar als fills o cadells, i vaig somriure, pensant que potser el meu pare me n’ensenyaria a mi. Aleshores, una realitat em va caure a sobre amb tot el pes de les males notícies: no sabia qui era el meu pare. Llavors, vaig tenir l’estúpida idea de cridar-lo, però quan ho vaig intentar, no em va sortir la veu. No podia parlar, no podia caminar.

Enormement entristit per aquell fet, vaig percebre una realitat que havia voleiat per l’ambient des dels inicis de la meva existència com a arbre, però que fins llavors no havia pogut o no havia volgut creure.

Mai caminaria, mai parlaria, doncs l’espècie vegetal no havia estat creada per allò, però, si no podia parlar...Per què pensava? Per engrandir la meva pena i el meu dolor?

Els meus fúnebres pensaments, varen quedar ofegats per la veu de dos nens, que s’acostaven discutint allà on era jo:

-         Tu no m’entens! Mai m’has entès, i crec que ni ho intentes!

-         I qui t’entén a tu? Aquest arbre? Va home va! La teva afecció per els arbres és penosa.

-         Però almenys els arbres no em fan enfadar!

En aquell moment el noi va esclatar en fortes rialles:

-         Escolta’m bé: els arbres no t’entenen, no pensen, no escolten, no veuen, no senten, són com blocs de fusta massissa que només serveixen per a fer la fotosíntesi. No trobaràs mai el suport en un arbre perquè els arbres no poden donar-te res del que tu demanes. Són inútils.

Dit això, el noi va marxar, però la noia es va quedar al meu costat, tota llagrimosa, amb les galtes humides.

Em feia molta llàstima que per confiar en els sentits dels arbres com jo, l’haguessin tractat d’aquella manera. D’altra banda em feia molta ràbia com el noi afirmava fets que no sabia ell ni ningú, perquè, si els arbres no parlem, com podeu els humans saber que no pensem?

En aquell moment la veu de la noia interrompuda per violents sanglots em va cridar l’atenció:

-         Tu sí que m’entens oi?

Vaig tenir moltes ganes de cridar-li: “Sí que puc, és clar, jo t’entenc.” Però era inútil. Llavors, tornar a sentir la seva veu  em va trasbalsar:

-         Què estic fent? Parlant amb un arbre... M’estic tornant estúpida!

I dit això, em va mirar amb menyspreu, i va marxar sacsejant el cap, encara mig sanglotant.

Les paraules d’aquella noia, em ressonaven dins del cap, a un volum tant intens que només eren igualades pels mots injuriosos del noi.

Per què la naturalesa, cruel, havia dotat als arbres d’un pensament tan acurat i tan útil si després mai el podien ni fer servir ni mai podrien demostrar?

Quant de temps em deuria quedar en aquella vida, que ara veia que era una falsedat, que era un món de roses embolcallat amb una espessa capa de fum negre i de contaminació?

Com podia avisar als humans que estaven destrossant aquell planeta, llar de tots els éssers vius?

I si tots els éssers vius vivim en la grandiosa faç de la terra, per què són única i exclusivament els humans qui prenen les decisions fonamentals que ens afectaven a tots?

Evidentment, arribaria un moment en que els humans s’adonarien del seu gravíssim error, però, seria massa tard? Hi seria jo per veure-ho?

En aquell moment, va ser com si em donessin un cop de puny a l’estómac quan vaig poder pensar amb nitidesa: Les equivocacions dels homes, les patim tots, però no les pot evitar ningú.

Sumit en la tristesa i la decepció més absolutes, vaig entrar en un estat entre la vida i la mort, en el qual obria els ulls però no veia, escoltava i no sentia,  i només feia l’imprescindible per a sobreviure.

Ja res no m’importava, i l’únic que pensava, dia rere dia era: “Cruel naturalesa, que afavoreixes a uns i desafavoreixes als altres, impedint així el seu desenvolupament. Què et vam fer els arbres per merèixer aquest càstig? No poder moure’ns ni expressar-nos, ens portarà la perdició,  i tot per un capritx teu, que pensaves tan sols en els teus preferits, els humans. Així de desgraciats ens has fet, així de desgraciats naixem i vivim, i així de desgraciats morirem.”

En aquest estat vaig passar anys, sense importar-me la miserable vida que perdia per moments, fins que un dia, un rebombori generalitzat em va “despertar”.

Lentament, vaig mirar al meu voltant, i vaig veure ambulàncies, furgonetes, cotxes de la policia, particulars... Tot de vehicles es dirigien cap a la mateixa direcció, cap al rètol que indicava la Sortida de Lembury, la ciutat on havia estat plantat per tan despietades mans.

Intentant esbrinar el motiu de tanta moguda, vaig descobrir els cartells gegants que penjaven dels edificis: Alerta de l’huracà Georgina, evacuació completa de la ciutat. Completa...cap animal, cap humà esperaria la tempesta, però qui desplantaria els arbres? Qui hi pensaria? Era bastant clar...ningú. Jo i tots els meus germans ens quedaríem allà,  esperant la mort sense por ni recança, mirant-li als ulls, rebent-la amb un somriure als llavis rígids. Rebent la mort com a sortida de la vida, com a escapatòria d’aquell món que tant injust havia estat amb nosaltres.

L’huracà, encara va tardar tot un dia i tota una nit  en arribar a la ciutat, i quan vaig veure que es començava a aixecar polseguera i que la Georgina s’acostava, vaig pensar: Hi ha un paradís per als arbres? En aquell instant, somrient sarcàsticament vaig pensar: “ I qui el necessita, si el millor paradís després d’aquella vida, era la mateixa mort?”

Llavors l’última pregunta de la meva existència em va aflorar a la ment: Com seria la mort? Si havia tingut una vida tan cruel, podia esperar que la mort fos millor?

El perquè d’escriure

Tinc la sensació d’estar perdent el temps d’una manera completament inútil. M’agradaria saber que aprofito la meva vida per fer coses interessants o importants i, en comptes d’això sembla que l’únic que sé fer és distreure’m amb ximpleries i deixar de banda allò que realment considero important.

M’agradaria tenir prou força de voluntat com per decidir-me a fer allò que sé que és millor, perquè no tenir-la em fa sentir enormement dèbil i petita. Penso que ha arribat el moment en què realment he d’escollir el que vull, i sé que vull fer coses interessants, vull aprofitar el meu temps i la meva vida. Ho desitjo amb totes les meves forces

Tot i això, tot i les ganes i el desig de fer-ho, no sempre estic a l’alçada, i això em destrossa encara més. Si de debó m’interessa tant com crec, perquè em suposa un esforç tan gran posar-m’hi? Tan de bò tot fos més fàcil, i no hi hagués tantes coses que m’allunyen dels meus propòsits…

M’agradaria seguir intentant-ho, però per això necessito de tant en tant una injecció d’autoestima i esperança, que espero rebre dels altres. Sense això, res en aquesta lluita té sentit. Així, seguiré, per no decebre als que em donen dosis de valor però, sobretot, per no decebre’m a mi mateixa i a les expectatives de mi que jo mateixa creo com a meta.

Diuen que l’esperit de superació és bo, l’auto imposar-se metes per avançar i anar cada vegada una mica més enllà… però fins a quin punt és bo quan no assoleixes els objectius que tu et fixes i això t’enfonsa? Segueix sent bo esperar massa de tu? Com més amunt aspires anar, de més amunt caus i més costa tornar-te a aixecar.

Tanmateix, no per això deixaré d’intentar-ho. Tinc molt clar que això és el que desitjo, i que ho desitjo d’aquesta manera i no de cap altra. I si m’exigeixo molt, és perquè considero que he de donar molt, i no baixaré el llistó, perquè això seria mentir-me.

Seguiré: Escriuré perquè és el que vull i el que m’agrada. Escriuré perquè és la meva passió, el meu somni. Escriuré perquè, encara que no ho faci en la mesura que voldria, escriure em dóna una satisfacció personal que no aconsegueixo amb res més.

Escriuré perquè aquest és el camí cap on vull dirigir la meva vida. Pot ser més o menys difícil, puc fer-ho bé o malament, però és el que em fa sentir-me realitzada i feliç ,i  per a mi això és el que compta. Per aquests motius escriuré: perquè és el que sento necessitat de fer, perquè és el que vull i sobretot el que m’agrada.