Vaig obrir els
ulls per primer cop i la claror encegadora d’un sol enlluernador me’ls va
cloure. Ho vaig tornar a intentar, i aquest cop sí que vaig poder observar amb
claredat el meu entorn. Pel que vaig deduir, em trobava en una plaça, coberta
de fresca i brillant herba, envoltada d’ametllers, que omplien el sòl amb les
seves belles flors, il·luminats per un sol abrasador. El lloc era ple de bancs,
i al voltant hi havia una carretera asfaltada, que resseguia la plaça, i la
separava d’uns edificis grisos, altíssims, tots idèntics, tristos. Era tan
fràgil l’equilibri entre natura i construcció!
Vaig tornar a centrar la mirada a la plaça, on uns
nens jugaven a perseguir-se. Jo també era un nen, un nou nat, i volia jugar amb
ells. Així va ser que, per primer cop, vaig intentar caminar. Vaig fer una
forta i potent estrebada al meu rígid cos, però aquest no es va moure, i una
fiblada de dolor intens em va recórrer el tronc. Decebut per aquell resultat,
vaig mirar al lloc on esperava trobar-hi els peus, però el que hi vaig veure,
em va deixar esmaperdut: unes gruixudes i resistents arrels em lligaven al
terra, com cadenes que m’empresonaven al meu lloc sense la més mínima
possibilitat de moviment.
Llavors, com que
encara no em volia donar per vençut, vaig pensar en com els pares ensenyen a
caminar als fills o cadells, i vaig somriure, pensant que potser el meu pare me
n’ensenyaria a mi. Aleshores, una realitat em va caure a sobre amb tot el pes de
les males notícies: no sabia qui era el meu pare. Llavors, vaig tenir
l’estúpida idea de cridar-lo, però quan ho vaig intentar, no em va sortir la
veu. No podia parlar, no podia caminar.
Enormement
entristit per aquell fet, vaig percebre una realitat que havia voleiat per
l’ambient des dels inicis de la meva existència com a arbre, però que fins
llavors no havia pogut o no havia volgut creure.
Mai caminaria, mai
parlaria, doncs l’espècie vegetal no havia estat creada per allò, però, si no
podia parlar...Per què pensava? Per engrandir la meva pena i el meu dolor?
Els meus
fúnebres pensaments, varen quedar ofegats per la veu de dos nens, que
s’acostaven discutint allà on era jo:
-
Tu no m’entens! Mai m’has entès, i crec
que ni ho intentes!
-
I qui t’entén a tu? Aquest arbre? Va
home va! La teva afecció per els arbres és penosa.
-
Però almenys els arbres no em fan
enfadar!
En aquell moment el noi va esclatar en fortes rialles:
-
Escolta’m bé: els arbres no t’entenen,
no pensen, no escolten, no veuen, no senten, són com blocs de fusta massissa
que només serveixen per a fer la fotosíntesi. No trobaràs mai el suport en un
arbre perquè els arbres no poden donar-te res del que tu demanes. Són inútils.
Dit això, el noi va marxar, però la noia es va quedar al meu costat, tota
llagrimosa, amb les galtes humides.
Em feia molta llàstima que per confiar en els sentits dels arbres com jo,
l’haguessin tractat d’aquella manera. D’altra banda em feia molta ràbia com el
noi afirmava fets que no sabia ell ni ningú, perquè, si els arbres no parlem,
com podeu els humans saber que no pensem?
En aquell moment la veu de la noia interrompuda per violents sanglots em va
cridar l’atenció:
-
Tu sí que m’entens oi?
Vaig tenir moltes ganes de cridar-li: “Sí que puc, és clar, jo t’entenc.”
Però era inútil. Llavors, tornar a sentir la seva veu em va trasbalsar:
-
Què estic fent? Parlant amb un arbre... M’estic
tornant estúpida!
I dit això, em va mirar amb menyspreu, i va marxar sacsejant el cap, encara
mig sanglotant.
Les paraules d’aquella noia, em ressonaven dins del cap, a un volum tant
intens que només eren igualades pels mots injuriosos del noi.
Per què la naturalesa, cruel, havia dotat als arbres d’un pensament tan
acurat i tan útil si després mai el podien ni fer servir ni mai podrien
demostrar?
Quant de temps em deuria quedar en aquella vida, que ara veia que era una
falsedat, que era un món de roses embolcallat amb una espessa capa de fum negre
i de contaminació?
Com podia avisar als humans que estaven destrossant aquell planeta, llar de
tots els éssers vius?
I si tots els éssers vius vivim en la grandiosa faç de la terra, per què
són única i exclusivament els humans qui prenen les decisions fonamentals que
ens afectaven a tots?
Evidentment, arribaria un moment en que els humans s’adonarien del seu
gravíssim error, però, seria massa tard? Hi seria jo per veure-ho?
En aquell moment, va ser com si em donessin un cop de puny a l’estómac quan
vaig poder pensar amb nitidesa: Les equivocacions dels homes, les patim tots,
però no les pot evitar ningú.
Sumit en la tristesa i la decepció més absolutes, vaig entrar en un estat
entre la vida i la mort, en el qual obria els ulls però no veia, escoltava i no
sentia, i només feia l’imprescindible
per a sobreviure.
Ja res no m’importava, i l’únic que pensava, dia rere dia era: “Cruel
naturalesa, que afavoreixes a uns i desafavoreixes als altres, impedint així el
seu desenvolupament. Què et vam fer els arbres per merèixer aquest càstig? No
poder moure’ns ni expressar-nos, ens portarà la perdició, i tot per un capritx teu, que pensaves tan
sols en els teus preferits, els humans. Així de desgraciats ens has fet, així
de desgraciats naixem i vivim, i així de desgraciats morirem.”
En aquest estat vaig passar anys, sense importar-me la miserable vida que
perdia per moments, fins que un dia, un rebombori generalitzat em va
“despertar”.
Lentament, vaig mirar al meu voltant, i vaig veure ambulàncies, furgonetes,
cotxes de la policia, particulars... Tot de vehicles es dirigien cap a la
mateixa direcció, cap al rètol que indicava la Sortida de
Lembury, la ciutat on havia estat plantat per tan despietades mans.
Intentant esbrinar el motiu de tanta moguda, vaig descobrir els cartells
gegants que penjaven dels edificis: Alerta de l’huracà Georgina, evacuació
completa de la ciutat. Completa...cap animal, cap humà esperaria la
tempesta, però qui desplantaria els arbres? Qui hi pensaria? Era bastant
clar...ningú. Jo i tots els meus germans ens quedaríem allà, esperant la mort sense por ni recança,
mirant-li als ulls, rebent-la amb un somriure als llavis rígids. Rebent la mort
com a sortida de la vida, com a escapatòria d’aquell món que tant injust havia
estat amb nosaltres.
L’huracà, encara va tardar tot un dia i tota una nit en arribar a la ciutat, i quan vaig veure que
es començava a aixecar polseguera i que la Georgina
s’acostava, vaig pensar: Hi ha un paradís per als arbres? En aquell instant,
somrient sarcàsticament vaig pensar: “ I qui el necessita, si el millor paradís
després d’aquella vida, era la mateixa mort?”
Llavors l’última pregunta de la meva existència em va aflorar a la ment:
Com seria la mort? Si havia tingut una vida tan cruel, podia esperar que la
mort fos millor?
