Conduïa
tranquil·lament per la carretera, sentint un CD de Coldplay i
portant-ne el ritme colpejant el volant amb la punta dels dits. Se sabia la
ruta que havia de seguir de memòria, formava part d’una rutina establera des de
feia molt de temps. Treballar a fora de Barcelona al principi li havia semblat
desastrós, però amb els anys s’hi havia acostumat. Marcava un canvi entre les
hores laborals i les d’oci, i això li plaïa.
Aquell dia era com tants
altres. Tenia ganes d’arribar a casa, com tothom després d’un dia intens. Ell
pensava que totes els dies ho eren, d’intensos, quan te'ls passes tractant amb
adolescents. Tot i això, li agradava la seva feina: el feia sentir-se
realitzat.
Va posar l’intermitent per
avançar un camió que anava a pas de tortuga, i va realitzar l’avançament amb la
calma que et dóna l’experiència. El seu Audi va accelerar sense problemes i
després es va tornar a incorporar al seu carril. Va seguir coduint, mentre pel
reproductor sonava “Every teardrop is a waterfall”. Era una de les seves
cançons preferides, aquella. Es va posar a taral·lejar en veu baixa la melodia,
mentre es deia que en buscaria la lletra en arribar a casa.
Va acabar la cançó, i amb ella
el CD. L’home tenia ganes d’escoltar més música, i posà la ràdio, però no
agafava bé la freqüència. Mosquejat i criticant interiorment la mala cobertura
de les ràdios, va ajupir-se un moment per treure un CD de la guantera. Van ser
amb prou feines 6 o 7 segons, però van ser suficients per impedir-li veure
el Renault negre que venia de cara. Anava en contradirecció, i ell no va tenir
temps de reaccionar. El xoc va ser brutal, va ser mig conscient de com sortia
l’airbag, i després d’això, res més
