Va posar el palmell de la mà sobre la freda
superfície del vidre. Amb la mirada perduda a l’horitzó, els seus dits
resseguien el contorn de les gotes que la pluja havia deixat com a record.
Era un dia gris, d’aquells en què una capa
densa de núvols no deixa arribar l’escalfor del sol.
Asseguda al davant de
l’escriptori, es mirava el cel com aquell qui busca una sortida d’emergència,
una via d’escapatòria. Però aquell dia, el cel no semblava una bona
alternativa. Va deixar anar un sospir que es va condensar al vidre. Hi va
dibuixar un cor amb els dits que de seguida es va esborrar.
Va esbossar un somriure amarg, pensant en la
veritat cruel que aquell vidre inert li recordava. Va tornar a centrar la vista
a la pantalla de l’ordinador que semblava que es rigués d’ella per no ser capaç
d’escriure-hi res.
Va posar els dits prims i freds sobre les
tecles del teclat, i va palpar-ne la forma, mirant-se-les sense saber amb quin
ordre pitjar-les. Va mirar l’hora. Quanta estona portava d’aquella manera?
Quasi mitja hora. Va adonar-se que la cançó que sonava no li agradava i la va
aturar nerviosa.
Sobtadament inspirada va escriure un “per
què?” al full en blanc. Es va quedar una estona observant-lo, mirant el dibuix
que aquells símbols feien sobre el paper, estudiant les formes que creaven
aquelles lletres, i intentant trobar-los un sentit. Era una pregunta
fonamental, i ella sabia perfectament què amagava aquest per què.
El va seleccionar i el va fer més gran. El va
posar en negreta i el va subratllar. I el seguia mirant. Va decidir que aquell
dia no escriuria res més fins que no respongués aquella pregunta. Va minimitzar
el document i es va aixecar.
Va anar cap a la cuina lentament, va obrir la
nevera i en va treure l’aigua. La va escalfar i es va fer un te. Va agafar la
tassa cremant amb les dues mans per escalfar-les, i anava bufant distreta la
superfície tremolosa de l’aigua mentre pensava en aquella pregunta.
Tots ens hem preguntat “Per què” alguna vegada.
Perquès simples, perquès científics, perquès
filosòfics... el seu era un perquè
existencialista, un perquè personal.
Una manera sintetitzada de preguntar: “Per què no sóc capaç d’escriure?” O més
aviat “ Per què no sóc capaç d’escriure-ho?”
L’Emma va remenar el te amb la cullereta
mentre una llàgrima salada queia dins la tassa i es diluïa amb el te. No va fer
cap esforç per evitar-la. Es va aixecar per agafar un tovalló i el sucre i es
va tornar a asseure davant la tassa. Se sentia inútil. No podia deixar d’avaluar
la situació i veure’s a si mateixa com una noia fracassada que no podia
expressar allò que sentia. Com si tingués la resposta davant dels ulls i les
seves pròpies llàgrimes l’hi impedissin veure-la. Una noia covarda que es refugiava
en la calidesa d’un te per amagar l’amargor de les seves llàgrimes.
Sempre s’havia dit que li encantava escriure,
i havia recorregut als tòpics per explicar-ne els motius: és una manera de
buidar el pap, de dir allò que pensés. És una manera de crear emocions en la
gent, és una manera d’evadir-te dels problemes... Motius nobles. Últimament,
però, ho veia com una necessitat. Perquè el full sempre estava disposat a
escoltar-la, i ella semblava més propensa a explicar coses al full que a les
persones. Potser perquè el full no la jutjava, o es conformava amb allò que li
explicava sense plantejar-se si era tota la veritat.
Era una noia reservada, no li agradava parlar
d’ella amb ningú. Però li semblava frustrant no ser capaç de parlar d’ella ni
amb ella mateixa: perquè no podia escriure allò que sentia? Fàcil: perquè no
volia sentir-ho, i mentre no ho expliqués a ningú, semblaria menys real.
L’Emma escrivia un diari personal. S’ho havia
proposat perquè havia llegit feia temps que era un bon mètode per practicar i
millorar les tècniques de l’escriptura. Però el seu diari personal feia
llàstima: ni era diari ni era personal. Escrivia les coses que li passaven, i amb això
no n’hi havia prou. Cada “Avui he parlat
amb el Joan” amagava un “crec que l’estimo, però la meva autoestima no em
permet somiar i prefereixo negar-ho per així no haver de viure amb la por al
rebuig”. I volia creure que si no escrivia la segona part, aquesta no existia.
Però no dir una cosa no és suficient per fer-la desaparèixer.
Va treure la bossa de te de la tassa i la va
deixar sobre la taula. Consumida i ja sense cap utilitat. Va acostar-se la
tassa als llavis i amb prudència en va fer un glopet. Es va cremar i hi faltava
sucre.
L’Emma no plorava sovint, però hi havia dies
en què no hi podia fer res. I no perquè se sentís desgraciada: Plorava perquè
tot i no ser una desgraciada, plorava. Per angoixa, per impotència, per
frustració. Però per què aquests sentiments? “No et mereixes una vida com la que tens si la
valores així”. I més llàgrimes.
Es va acabar el te i va deixar la tassa a la
pica. Va mirar l’hora i va comprovar que encara faltava estona perquè la casa
s’omplís. Li agradava més escriure quan estava sola. Creia que així seria més
sincera, sense haver de patir per si algú ficava el nas en les seves coses (que
de fet no creia gaire interessants).
Va tornar a seure davant la cadira, i va
decidir torturar-se. Va decidir que ho escriuria tot. Va començar escrivint:
“Cadascú és com és, i jo sóc així d’odiosa”. Va començar a deixar anar un
torrent de paraules que omplien el full mentre ella es buidava. Poder ser
sincera per fi la feia sentir millor, més lliure.
Quan va haver acabat, els seus dits van aturar
aquella dansa frenètica i va tancar els ulls. Va notar les galtes molles, va
inspirar fort per empassar-se els mocs i va tornar a obrir els ulls. Per
primera vegada en molt de temps, se sentia ella. Però ella de veritat: sense
màscares, sense dissimular, sense enganyar-se.
Havia respost el seu “Per què?”, i és que el
“Per què” no és una pregunta tan terrible; el que és terrible és la por que ens
fa a vegades la resposta.
