28B

Aquell viatge havia de ser inoblidable, havia de ser l’oportunitat per demostrar-se que el que estaven vivint no era un somni, que no es despertarien en qualsevol moment.

Va somriure, deixant escapar un sospir silenciós i va dirigir la mirada cap a la finestreta quadrada de l’avió. Allà, sota seu, s’estenia una infinita massa de núvols de cotó i, a sobre, un cel d’un blau clar perfecte, que seguia per totes bandes.

Va intentar imaginar què hi havia sota aquell mar de núvols. Potser ja sobrevolaven França. Va imaginar que sota els seus peus, molts metres per sota hi havia una ciutat, o un poble, amb els seus carrers, les seves botigues, les seves cases... i els seus habitants. Persones que no tenien ni idea (ni els devia importar gaire) que ella els passava per damunt. Persones amb una vida, unes preocupacions... i va tenir aquella sensació que tots hem tingut alguna vegada quan ens adonem de la nostra insignificança.

Va tornar el seu pensament a l’avió, i va mirar cap a l’altra banda, al seient buit del seu costat. Aquell viatge havia de ser tan especial... Va passar la mà pel cuir del seient, fred, i es va aturar pensativa.

Amb un ràpid moviment va canviar la cançó que sonava al seu ipod, i després va començar a tocar-se el cabell, nerviosa. No li agradaven els viatges llargs, de seguida es quedava sense coses a fer, o no li venia de gust fer res, i li resultava molt difícil dormir en aquells seients rígids; ella no era capaç d’imitar les postures impossibles que adoptaven els seus companys de vol, i que segurament els farien despertar-se amb tortículis.

Va treure la guia de Londres de davant del seient, i va revisar les pàgines on havia posat post-its de colors. Va recordar la tarda quan ell havia arribat a casa amb la guia, amb un somriure radiant per dir-li que havien d’organitzar el viatge que sempre havien volgut.

Ara passava els dits entre les pàgines, mirant-se els post-its i imaginant com seria trepitjar aquells llocs de veritat. La vista es va tornar a desviar cap a el seient buit del seu costat, i ella va sospirar. Seria un viatge molt llarg.

Després d’una estona de fer veure que llegia la guia la va tornar a guardar. Va comprovar nerviosa el seu rellotge i va pensar que encara devien ser en algun punt de França. Havien sortit de Barcelona a les 9.20h sorprenentment puntuals, i ara eren ja les 10.15h

Va tornar a mirar per la finestreta, però el paisatge no havia canviat: els núvols seguien sota la panxa de l’avió immutables. Va intentar recolzar el cap d’una manera més còmoda, enyorant l’espatlla que tantes vegades l’havia suportat quan intentava dormir.

El seu intent no va reeixir i va tornar a canviar la cançó que sonava, més per fer alguna cosa que no per res més. Van començar a sonar uns acords que li sonaven molt familiars. Aquella cançó li havia ensenyat ell, feia molt de temps. Ella li va dir que li encantava fins i tot abans de sentir-la. N’estava tant, d’ell! Cada vegada que li deia alguna cosa, li ensenyava una cançó, li recomanava un llibre... ella feia una petita festa interior, i celebrava un minúscul triomf personal.

Més tard, ell li havia fet un CD sencer, que ella tenia encara guardat al seu ipod. Havia estat tant contenta quan li va regalar... pensava que tot eren senyals, punts que ella unia per crear el lligam que tant desitjava, com si fossin pistes i ella hagués de desxifrar el que ell volia dir-li, que era allò que ella tan volia sentir.

No va poder evitar somriure. Havia estat tan infantil, llavors! S’havia adaptat a ell, perquè tot semblés natural havia començat a fer el que ell feia, i després tot semblaven coincidències que els unien. Després, va descobrir que realment li agradava fer tot allò, que s’estava descobrint a ella mateixa, i encara tenia una cosa més a agrair-li.

Això mai li va dir... com es poden dir aquestes coses? Com li diria que quan li va dir que era una fan de Stieg Larsson no havia llegit cap llibre seu i se’ls va haver d’empassar tots en un cap de setmana per poder-ne parlar amb ell? Impossible... Va sacsejar el cap, com deixant enrere totes les tonteries que havia fet el en passat per ell.

Va tornar a mirar el seient 28B que actuava com a barrera entre ella i un home gran que dormia amb el cap caigut endavant, perillosament a prop del seient del seu davant, en una posició que l’home maleiria quan despertés i notés el coll garratibat.

28B. No tenia res d’especial i, en canvi, ho era molt. La noia del 28A, l’afortunada que tenia finestreta, va tancar els ulls per descansar mentre els seus auriculars li cantaven una cançó de bressol a cau d'orella (una que li havia ensenyat ell).

Quan va tornar a obrir els ulls, no estava gaire segura de si havia dormit o no. S’havia endormiscat mirant per la finestreta, i va veure que els núvols no s’havien mogut gaire. Va parar la música, que ara l’atabalava una mica i va girar-se cap al 28B.

Uns ulls verds li van tornar la mirada, i unes dents blanques van quedar descobertes quan els llavis del 28B van dibuixar aquell somriure tort tant encantador.

-           Me’n vaig un moment a pixar i ja te m’adorms? – va preguntar, burleta.

Ella li va fer una ganyota i es va acostar a ell, deixant-se abraçar. Estava enamorada del 28B, cada dia n’estava més convençuda. Ell li va fer un petó al front i ella el va mirar als ulls amb intensitat. Hi va trobar dolcesa, hi va trobar tot el que des de feia anys havia somiat que un dia hi trobaria.

Havia valgut la pena aquella marató de Larsson, havia valgut la pena cada petita cosa que havia fet per ell, cada petit gest, i ara començava a pensar que ell potser també tenia alguns secrets com els seus que no sabria ni li calia saber, perquè ara tampoc importaven pas tant.

Aquell viatge havia de ser inoblidable, i estava segura que ho seria. 

Una tassa de te

Va posar el palmell de la mà sobre la freda superfície del vidre. Amb la mirada perduda a l’horitzó, els seus dits resseguien el contorn de les gotes que la pluja havia deixat com a record.

Era un dia gris, d’aquells en què una capa densa de núvols no deixa arribar l’escalfor del sol.

Asseguda al davant de l’escriptori, es mirava el cel com aquell qui busca una sortida d’emergència, una via d’escapatòria. Però aquell dia, el cel no semblava una bona alternativa. Va deixar anar un sospir que es va condensar al vidre. Hi va dibuixar un cor amb els dits que de seguida es va esborrar.

Va esbossar un somriure amarg, pensant en la veritat cruel que aquell vidre inert li recordava. Va tornar a centrar la vista a la pantalla de l’ordinador que semblava que es rigués d’ella per no ser capaç d’escriure-hi res.

Va posar els dits prims i freds sobre les tecles del teclat, i va palpar-ne la forma, mirant-se-les sense saber amb quin ordre pitjar-les. Va mirar l’hora. Quanta estona portava d’aquella manera? Quasi mitja hora. Va adonar-se que la cançó que sonava no li agradava i la va aturar nerviosa.

Sobtadament inspirada va escriure un “per què?” al full en blanc. Es va quedar una estona observant-lo, mirant el dibuix que aquells símbols feien sobre el paper, estudiant les formes que creaven aquelles lletres, i intentant trobar-los un sentit. Era una pregunta fonamental, i ella sabia perfectament què amagava aquest per què.

El va seleccionar i el va fer més gran. El va posar en negreta i el va subratllar. I el seguia mirant. Va decidir que aquell dia no escriuria res més fins que no respongués aquella pregunta. Va minimitzar el document i es va aixecar.

Va anar cap a la cuina lentament, va obrir la nevera i en va treure l’aigua. La va escalfar i es va fer un te. Va agafar la tassa cremant amb les dues mans per escalfar-les, i anava bufant distreta la superfície tremolosa de l’aigua mentre pensava en aquella pregunta.

Tots ens hem preguntat “Per què” alguna vegada. Perquès simples, perquès científics, perquès filosòfics... el seu era un perquè existencialista, un perquè personal. Una manera sintetitzada de preguntar: “Per què no sóc capaç d’escriure?” O més aviat “ Per què no sóc capaç d’escriure-ho?”

L’Emma va remenar el te amb la cullereta mentre una llàgrima salada queia dins la tassa i es diluïa amb el te. No va fer cap esforç per evitar-la. Es va aixecar per agafar un tovalló i el sucre i es va tornar a asseure davant la tassa. Se sentia inútil. No podia deixar d’avaluar la situació i veure’s a si mateixa com una noia fracassada que no podia expressar allò que sentia. Com si tingués la resposta davant dels ulls i les seves pròpies llàgrimes l’hi impedissin veure-la. Una noia covarda que es refugiava en la calidesa d’un te per amagar l’amargor de les seves llàgrimes.

Sempre s’havia dit que li encantava escriure, i havia recorregut als tòpics per explicar-ne els motius: és una manera de buidar el pap, de dir allò que pensés. És una manera de crear emocions en la gent, és una manera d’evadir-te dels problemes... Motius nobles. Últimament, però, ho veia com una necessitat. Perquè el full sempre estava disposat a escoltar-la, i ella semblava més propensa a explicar coses al full que a les persones. Potser perquè el full no la jutjava, o es conformava amb allò que li explicava sense plantejar-se si era tota la veritat.

Era una noia reservada, no li agradava parlar d’ella amb ningú. Però li semblava frustrant no ser capaç de parlar d’ella ni amb ella mateixa: perquè no podia escriure allò que sentia? Fàcil: perquè no volia sentir-ho, i mentre no ho expliqués a ningú, semblaria menys real.

L’Emma escrivia un diari personal. S’ho havia proposat perquè havia llegit feia temps que era un bon mètode per practicar i millorar les tècniques de l’escriptura. Però el seu diari personal feia llàstima: ni era diari ni era personal.  Escrivia les coses que li passaven, i amb això no n’hi havia prou. Cada  “Avui he parlat amb el Joan” amagava un “crec que l’estimo, però la meva autoestima no em permet somiar i prefereixo negar-ho per així no haver de viure amb la por al rebuig”. I volia creure que si no escrivia la segona part, aquesta no existia. Però no dir una cosa no és suficient per fer-la desaparèixer.

Va treure la bossa de te de la tassa i la va deixar sobre la taula. Consumida i ja sense cap utilitat. Va acostar-se la tassa als llavis i amb prudència en va fer un glopet. Es va cremar i hi faltava sucre.

L’Emma no plorava sovint, però hi havia dies en què no hi podia fer res. I no perquè se sentís desgraciada: Plorava perquè tot i no ser una desgraciada, plorava. Per angoixa, per impotència, per frustració. Però per què aquests sentiments?  “No et mereixes una vida com la que tens si la valores així”. I més llàgrimes.

Es va acabar el te i va deixar la tassa a la pica. Va mirar l’hora i va comprovar que encara faltava estona perquè la casa s’omplís. Li agradava més escriure quan estava sola. Creia que així seria més sincera, sense haver de patir per si algú ficava el nas en les seves coses (que de fet no creia gaire interessants).

Va tornar a seure davant la cadira, i va decidir torturar-se. Va decidir que ho escriuria tot. Va començar escrivint: “Cadascú és com és, i jo sóc així d’odiosa”. Va començar a deixar anar un torrent de paraules que omplien el full mentre ella es buidava. Poder ser sincera per fi la feia sentir millor, més lliure.

Quan va haver acabat, els seus dits van aturar aquella dansa frenètica i va tancar els ulls. Va notar les galtes molles, va inspirar fort per empassar-se els mocs i va tornar a obrir els ulls. Per primera vegada en molt de temps, se sentia ella. Però ella de veritat: sense màscares, sense dissimular, sense enganyar-se.

Havia respost el seu “Per què?”, i és que el “Per què” no és una pregunta tan terrible; el que és terrible és la por que ens fa a vegades la resposta.

Papallones a l'estómac

Quan va sonar el despertador, ella ja feia estona que estava desperta. Havia estat una d’aquelles nits en què els nervis quasi no et deixen aclucar els ulls, una d’aquelles nits en què vols dormir però tens uns ulls com unes taronges, una d’aquelles nits en què penses amb ansietat en el que has de fer l’endemà.

“Avui és el gran dia”, es va dir, només en sentir l’irritant soroll de l’alarma. Va estirar-se per activar el seu cos i va entrar al lavabo. Allà, va deixar rajar l’aigua de la dutxa per escalfar-la i es va treure la roba amb parsimònia.

Quan va considerar que l’aigua era prou calenta, va entrar a la dutxa i es va dutxar. Va deixar que l’aigua li regalimés cos avall, com si a més de netejar la brutícia pogués rentar-la de l’angoixa i els dubtes que l’assetjaven. Va sortir i es va embolicar amb la tovallola, mentre es convencia a ella mateixa que estava una mica més tranquil·la.

Va triar unes peces de roba interior que sempre havia considerat que li duien sort i es va asseure al llit, davant de l’armari. En va obrir les portes i es va quedar mirant la roba.  “A veure... Com vull que em vegi?”. Va començar a cavil·lar possibles respostes a aquella pregunta: “vull que em vegi elegant, però casual, que no sembli que li dono massa importància. Vull que em vegi guapa, però no gaire, que no sembli que vaig molt llançada.”

Va decidir que, pensant-ho fredament, sempre era millor pecar d’elegant, i va escollir una brusa de color salmó i uns pantalons texans molt còmodes que li donaven un toc casual. Per acabar, va posar-se les sabates de xarol negre que tenien aquella mica de taló que li donava seguretat (era així, ella, amb uns centímetres de més, se sentia més imponent). Vaja, que es va decantar per un conjunt d’aquells “sí, però no massa”, ideal per quan no saps per on aniran els trets.

Mentre esmorzava el cafè amb llet de costum, no va poder evitar que els dubtes envaïssin la seva ment. “Com serà? Què li dic quan el vegi? I si no li agrado gens? I si és l’oportunitat de la meva vida i la perdo?” Va sacsejar el cap, intentant així treure’s aquells pensaments del damunt, ja que sabia que no li feien cap bé.

Va donar un últim cop d’ull al mirall, i va somriure satisfeta, donant-se el vistiplau. Va agafar la bossa, es va posar la jaqueta d’una revolada i va sortir de casa. Va tancar amb clau i va trucar l’ascensor. Va sortir al carrer i va mirar el rellotge: Tenia temps d’arribar-hi amb calma, però tot i així, tenia per costum caminar ràpid pel carrer. Sempre deia que considerava una pèrdua de temps els desplaçaments, i se’ls prenia de manera totalment funcional.

Va enfilar el carrer Urgell, i la seva ment la va tornar a assetjar amb una allau de preguntes ben desconcertants. “Quina cara farà quan em vegi? I jo, quina cara he de fer? Ostres, quins nervis!” El que l’estressava més era el pensament que el que passés a continuació podia canviar-li la vida. Notava com les mans començaven a suar-li de l’angoixa, i sentia un nus a la gola que es sumava a una desagradable sensació a l’estómac, com de papallones aletejant histèriques contra les parets del seu ventre.

No podia evitar dubtar i tenir por. Com més preguntes es feia, menys respostes sabia; com més preguntes es feia, menys segura es sentia... “Que passarà si em diu que sí?” la resposta l’espantava. “I si em diu que no, que no sóc la que busca?” la resposta l’aterrava. Va decidir aparcar aquests pensaments: ara s’havia de concentrar en el present, i no divagar sobre el futur.

Va arribar allà on havien quedat i ell ja hi era. Era un jove molt atractiu. Ella li va somriure tímidament, mentre es feien dos petons a tall de presentació. Va notar que les galtes se li encenien, i les mans li suaven encara més – si és que això era possible. De fet, tots els símptomes es van accentuar. Ell la va convidar a  seure amb un somriure i ella va obeir.

Allà va començar tot.

*** Algunes setmanes més tard***

Tornava cap a casa amb el diari sota el braç quan va decidir mirar la bústia. La va obrir i en va agafar totes les cartes. Els va donar una ullada ràpida: factures i més factures, propaganda, una postal... i una carta. Només de veure-la va saber que era seva... Va llegir el seu nom al remitent. A dins, hi havia la resposta a aquella gran pregunta. “Sí o no, aquesta és la qüestió”, va pensar en un moment d’inspiració Shakespeariana (possiblement provocada per la tensió). Va pujar a l’ascensor mentre notava que els nervis s’apoderaven d’ella. Primer pis. Va notar que se li formava aquell nus a la gola tan propi seu mentre pensava en la importància del contingut del sobre. Segon pis. Va notar com les papallones de la panxa es despertaven i es posaven a aletejar. Tercer pis. Va baixar.

Va posar la clau al pany amb penes i treballs i va obrir la porta. Va deixar tot el que duia tirat de qualsevol manera sobre el sofà i es va centrar en la carta: per fi ho sabria. Seria que sí? Això esperava, això desitjava. “Vinga, obra-la ja i acaba amb tot això. L’entrevista de feina va anar bé i et vas sentir força segura, no? Sí, jo diria que li vas agradar, i el teu currículum s’adequava al perfil... Va, que segur que et donen la feina. Que digui que sí, si us plau. Que sigui que sí...”

Amb les mans tremoloses per l’emoció, va obrir el sobre.

Every teardrop is a waterfall

Conduïa tranquil·lament per la carretera, sentint un CD de Coldplay i portant-ne el ritme colpejant el volant amb la punta dels dits. Se sabia la ruta que havia de seguir de memòria, formava part d’una rutina establera des de feia molt de temps. Treballar a fora de Barcelona al principi li havia semblat desastrós, però amb els anys s’hi havia acostumat. Marcava un canvi entre les hores laborals i les d’oci, i això li plaïa.

Aquell dia era com tants altres. Tenia ganes d’arribar a casa, com tothom després d’un dia intens. Ell pensava que totes els dies ho eren, d’intensos, quan te'ls passes tractant amb adolescents. Tot i això, li agradava la seva feina: el feia sentir-se realitzat.

Va posar l’intermitent per avançar un camió que anava a pas de tortuga, i va realitzar l’avançament amb la calma que et dóna l’experiència. El seu Audi va accelerar sense problemes i després es va tornar a incorporar al seu carril. Va seguir coduint, mentre pel reproductor sonava “Every teardrop is a waterfall”. Era una de les seves cançons preferides, aquella. Es va posar a taral·lejar en veu baixa la melodia, mentre es deia que en buscaria la lletra en arribar a casa.

Va acabar la cançó, i amb ella el CD. L’home tenia ganes d’escoltar més música, i posà la ràdio, però no agafava bé la freqüència. Mosquejat i criticant interiorment la mala cobertura de les ràdios, va ajupir-se un moment per treure un CD de la guantera. Van ser amb prou feines 6 o 7 segons, però van ser suficients per impedir-li veure  el Renault negre que venia de cara. Anava en contradirecció, i ell no va tenir temps de reaccionar. El xoc va ser brutal, va ser mig conscient de com sortia l’airbag, i després d’això, res més

Un dia de Reis

-         Marta, Marta! Lleva’t que ja han passat els reis! Tenim el rebedor ple de regals!

Obro els ulls lentament, mig endormiscada mentre la boca se m’obre en un mandrós badall.

-         Va Marta aixeca’t i anem a obrir-los! Vinga va!

-         Ja vaig Júlia, ja vaig.

Sense esperar cap reacció, ella em treu la manta i obre les persianes. Es veu d’una hora lluny que té pressa perquè em llevi. Jo encara no sé ben bé on sóc, però fent un esforç m’incorporo.

Miro la cara de la meva germaneta, la Júlia, i de sobte reacciono: la rialla que li alegra la cara, l’emoció als seus ulls, la pressa que demostra… Sí, han passat els reis, i han portat molt més que quatre paquets, a ella li han portat il·lusió, alegria.

-         N’hi ha molts, aquest any? – pregunto mentre em poso les sabatilles.

-         Sí, moltíssims! Tu creus que m’hauran portat la disfressa de Blancaneu?

-         No ho sé, ara ho esbrinarem.

Ara ja estic desperta, i preparada per fingir sorpresa en desembolicar els regals que jo mateixa he comprat, o fer veure que m’impressionen els regals de la Júlia que en gran part he ajudat a triar. És trist no tenir la il·lusió que té ella en veure el rebedor ple de regals, però les seves ganes ja són un present per mi.

-         Comença per aquell més gros Júlia, a veure que és!

-         Sí! Té, aquest és per a tu.

Llenço una mirada de complicitat als pares i ens somriem. Els tres som integrants d’aquesta obra de teatre, o farsa, si preferiu, i els tres juguem el nostre paper. Ara intervenen ells:

-         Que hi ha alguna cosa per nosaltres?

-         Aquell d’allà, el del paper verd.

Com més regals desembolica, més creix el seu somriure. Va obrint els paquets i ens ensenya tot el que hi descobreix, sense saber que nosaltres sabem ja què hi trobarà. Jo per la meva part, vaig agafant els meus regals. Ja no són nines, ni disfresses, ni jocs. Desembolico el mòbil, uns auriculars, el pijama, un llibre… No sé què en queda de la meva carta de reis de fa tants anys: “Estimats reis mags, aquest any m’agradaria que em portéssiu:...” I que normalment acabava en “... i algunes sorpreses” que devien portar als pares certa feina. Ara ja no faig carta. Simplement vaig comentant als pares allò que vull i anem junts a comprar-ho. He crescut, m’he fet gran. Ara visc els reis a través dels ulls de la Júlia, l’única de la casa que encara creu de veritat el els tres Reis Mags.

-         Mira, Marta! És la disfressa! Ostres que maca!

-         Sí que és maca sí, perquè no te l’emproves i veiem com et queda?

-         Sí ara, però espera que acabi amb els altres regals.

Les seves paraules m’han tret dels meus pensaments. Potser és millor intentar fer que aquest dia sigui millor per la Júlia que no pas queixar-me i entristir-me. Al cap i a la fi, jo també tenia il·lusió quan tenia la seva edat, fins que...

-5 de gener de 2000-

No podia dormir. Era impossible. Tancava els ulls, pensava que havia de dormir, però res no canviava, tot era negre al meu voltant, silenciós, calmat, però jo era un sac de nervis. Passaran els reis! Aquesta nit vindran a casa a deixar els regals, perquè m’he portat bé. Però si no dormo...Si no dormo em quedaré sense.

Així doncs, tancava els ulls ben fort, i em removia al llit intentant trobar una bona posició. De tant en tant m’adormia, però no més d’una hora seguida. Estava massa neguitosa. Em vaig aixecar per anar al lavabo. I després vaig tornar al llit, però abans vaig mirar l’hora: les dues. “Si no m’adormo ja, em quedaré sense regals, i això no pot ser” pensava.

Estirada al llit, anaven passant els minuts sense que canviés res. Fins que, llavors, vaig sentir soroll. “Els reis” va ser el meu primer pensament. “Que no et trobin desperta o marxaran”. El cor em bategava tan fort i tant de pressa que tenia por que els reis el sentissin i marxessin. Però llavors una altra idea em va venir al cap: Tenia els reis a dues habitacions de distància! Només em calia aixecar-me, avançar de puntetes, treure el cap... I serien allà, els tres Reis Mags.

Aquell va ser el meu error, el desig de veure’ls: vaig aixecar-me poc a poc, amb el cor bategant-me furiós al pit, i vaig avançar amb peus de plom fins al rebedor. Vaig fer una ullada ràpida i temorosa, i eren allà... Espera, només n’hi havia dos! Vaig tornar a mirar, i les cames em van fer figa: no només eren dos, sinó que, a més un d’ells era una dona, i no duien ni capes ni corona ni res.

No ho entenia. Aquells no eren els reis mags! Podien ser patges? Però llavors em va venir al cap la idea: els pares. On eren? Aquelles dues persones s’hi assemblaven molt, potser massa. Anaven posant els regals sota l’arbre de Nadal com si res, fent-se passar pels Reis Mags quan només eren uns farsants. Vaig córrer a l’habitació dels pares però, com deveu suposar, ells no hi eren. No em va caldre més per entendre-ho tot de cop- potser massa sobtadament. Vaig tornar al llit sense saber ben bé que fer. Ara que ho sabia tot, on eren aquells nervis, aquella il·lusió de cada nit de 5 de gener que no em deixaven dormir? No hi havia reis mags, ni patges reials. La meva carta no sortia de casa, i no hi havia màgia. Res de tot allò, només uns pares que volien mantenir viva la meva emoció. I ho havien aconseguit durant molt de temps, però la curiositat va ser més forta: La curiositat va matar el gat, diuen. Doncs la curiositat també va matar els Reis d’Orient.

Les llàgrimes em començaven a néixer als ulls, fruit d’aquella frustració, d’aquell desengany. Mai més tornaria a ser el mateix, i ho sabia. Quan al cap d’unes hores obrís els paquets, tampoc seria igual. Aquell dia em canviaria per sempre, no en dubtava.

Al cap d’unes hores, estava llevada, amb les sabatilles posades i havia decidit dissimular, fer com si res no hagués passat. Vaig córrer cap a l’habitació dels pares cridant que es llevessin, que els reis havien estat complidors amb la seva cita anual. Ells es van llevar. Potser estaven més il·lusionats que jo i tot, i no volia espatllar-los el dia. A més, tampoc no tot estava perdut, que els regals sí que hi eren! Anava desembolicant i trobant les sorpreses de cada any, però ara diferent: pensava quanta feina els devia haver costat trobar els regals. I pensava en els cops que m’havia enrabiat perquè no hi havia allò que havia demanat, i com els devia sentar. Tot i així, van ser uns bons reis. Després, a casa els avis, a seguir desembolicant paquets i més paquets amb els cosins, l’àvia i els tiets. No tinc mal record d’aquell dia, més aviat el tinc d’aquella nit en que se’m va esfondrar un mite.

-En l’actualitat-

-         Mira, Marta! T’agrada?

-         Oh! Ets més guapa que la Blancaneu de veritat, Júlia!

Està radiant, es nota que tots els regals li han agradat, i que espera rebre’n més a casa dels avis. Sé que no cal recordar-li, però li dic igualment:

-         Recorda que encara queda l’àvia! El que falta deu ser allà.

Anem a esmorzar xocolata desfeta, com ja és tradició. Així acabem d’arrodonir un matí perfecte. Se la veu tan feliç! Tant de bo pogués tornar a tenir la seva edat, tornar a obrir els ulls cada matí de Reis amb aquella il·lusió que he perdut, perquè sé que vivia enganyada, però potser també més feliç. Sé que aquella emoció que sentia no tornarà i que ara m’he de conformar amb la il·lusió dels altres, somriure al veure com de contenta està la Júlia, fer la seva alegria més gran, alegrar-me de tot el que ella sent el dia de reis, gaudir veient com l’envolta la màgia del Nadal en aquestes dates...mentre duri.