28B

Aquell viatge havia de ser inoblidable, havia de ser l’oportunitat per demostrar-se que el que estaven vivint no era un somni, que no es despertarien en qualsevol moment.

Va somriure, deixant escapar un sospir silenciós i va dirigir la mirada cap a la finestreta quadrada de l’avió. Allà, sota seu, s’estenia una infinita massa de núvols de cotó i, a sobre, un cel d’un blau clar perfecte, que seguia per totes bandes.

Va intentar imaginar què hi havia sota aquell mar de núvols. Potser ja sobrevolaven França. Va imaginar que sota els seus peus, molts metres per sota hi havia una ciutat, o un poble, amb els seus carrers, les seves botigues, les seves cases... i els seus habitants. Persones que no tenien ni idea (ni els devia importar gaire) que ella els passava per damunt. Persones amb una vida, unes preocupacions... i va tenir aquella sensació que tots hem tingut alguna vegada quan ens adonem de la nostra insignificança.

Va tornar el seu pensament a l’avió, i va mirar cap a l’altra banda, al seient buit del seu costat. Aquell viatge havia de ser tan especial... Va passar la mà pel cuir del seient, fred, i es va aturar pensativa.

Amb un ràpid moviment va canviar la cançó que sonava al seu ipod, i després va començar a tocar-se el cabell, nerviosa. No li agradaven els viatges llargs, de seguida es quedava sense coses a fer, o no li venia de gust fer res, i li resultava molt difícil dormir en aquells seients rígids; ella no era capaç d’imitar les postures impossibles que adoptaven els seus companys de vol, i que segurament els farien despertar-se amb tortículis.

Va treure la guia de Londres de davant del seient, i va revisar les pàgines on havia posat post-its de colors. Va recordar la tarda quan ell havia arribat a casa amb la guia, amb un somriure radiant per dir-li que havien d’organitzar el viatge que sempre havien volgut.

Ara passava els dits entre les pàgines, mirant-se els post-its i imaginant com seria trepitjar aquells llocs de veritat. La vista es va tornar a desviar cap a el seient buit del seu costat, i ella va sospirar. Seria un viatge molt llarg.

Després d’una estona de fer veure que llegia la guia la va tornar a guardar. Va comprovar nerviosa el seu rellotge i va pensar que encara devien ser en algun punt de França. Havien sortit de Barcelona a les 9.20h sorprenentment puntuals, i ara eren ja les 10.15h

Va tornar a mirar per la finestreta, però el paisatge no havia canviat: els núvols seguien sota la panxa de l’avió immutables. Va intentar recolzar el cap d’una manera més còmoda, enyorant l’espatlla que tantes vegades l’havia suportat quan intentava dormir.

El seu intent no va reeixir i va tornar a canviar la cançó que sonava, més per fer alguna cosa que no per res més. Van començar a sonar uns acords que li sonaven molt familiars. Aquella cançó li havia ensenyat ell, feia molt de temps. Ella li va dir que li encantava fins i tot abans de sentir-la. N’estava tant, d’ell! Cada vegada que li deia alguna cosa, li ensenyava una cançó, li recomanava un llibre... ella feia una petita festa interior, i celebrava un minúscul triomf personal.

Més tard, ell li havia fet un CD sencer, que ella tenia encara guardat al seu ipod. Havia estat tant contenta quan li va regalar... pensava que tot eren senyals, punts que ella unia per crear el lligam que tant desitjava, com si fossin pistes i ella hagués de desxifrar el que ell volia dir-li, que era allò que ella tan volia sentir.

No va poder evitar somriure. Havia estat tan infantil, llavors! S’havia adaptat a ell, perquè tot semblés natural havia començat a fer el que ell feia, i després tot semblaven coincidències que els unien. Després, va descobrir que realment li agradava fer tot allò, que s’estava descobrint a ella mateixa, i encara tenia una cosa més a agrair-li.

Això mai li va dir... com es poden dir aquestes coses? Com li diria que quan li va dir que era una fan de Stieg Larsson no havia llegit cap llibre seu i se’ls va haver d’empassar tots en un cap de setmana per poder-ne parlar amb ell? Impossible... Va sacsejar el cap, com deixant enrere totes les tonteries que havia fet el en passat per ell.

Va tornar a mirar el seient 28B que actuava com a barrera entre ella i un home gran que dormia amb el cap caigut endavant, perillosament a prop del seient del seu davant, en una posició que l’home maleiria quan despertés i notés el coll garratibat.

28B. No tenia res d’especial i, en canvi, ho era molt. La noia del 28A, l’afortunada que tenia finestreta, va tancar els ulls per descansar mentre els seus auriculars li cantaven una cançó de bressol a cau d'orella (una que li havia ensenyat ell).

Quan va tornar a obrir els ulls, no estava gaire segura de si havia dormit o no. S’havia endormiscat mirant per la finestreta, i va veure que els núvols no s’havien mogut gaire. Va parar la música, que ara l’atabalava una mica i va girar-se cap al 28B.

Uns ulls verds li van tornar la mirada, i unes dents blanques van quedar descobertes quan els llavis del 28B van dibuixar aquell somriure tort tant encantador.

-           Me’n vaig un moment a pixar i ja te m’adorms? – va preguntar, burleta.

Ella li va fer una ganyota i es va acostar a ell, deixant-se abraçar. Estava enamorada del 28B, cada dia n’estava més convençuda. Ell li va fer un petó al front i ella el va mirar als ulls amb intensitat. Hi va trobar dolcesa, hi va trobar tot el que des de feia anys havia somiat que un dia hi trobaria.

Havia valgut la pena aquella marató de Larsson, havia valgut la pena cada petita cosa que havia fet per ell, cada petit gest, i ara començava a pensar que ell potser també tenia alguns secrets com els seus que no sabria ni li calia saber, perquè ara tampoc importaven pas tant.

Aquell viatge havia de ser inoblidable, i estava segura que ho seria.