Biografia d'un Ametller

Vaig obrir els ulls per primer cop i la claror encegadora d’un sol enlluernador me’ls va cloure. Ho vaig tornar a intentar, i aquest cop sí que vaig poder observar amb claredat el meu entorn. Pel que vaig deduir, em trobava en una plaça, coberta de fresca i brillant herba, envoltada d’ametllers, que omplien el sòl amb les seves belles flors, il·luminats per un sol abrasador. El lloc era ple de bancs, i al voltant hi havia una carretera asfaltada, que resseguia la plaça, i la separava d’uns edificis grisos, altíssims, tots idèntics, tristos. Era tan fràgil l’equilibri entre natura i construcció!

Vaig tornar a centrar la mirada a la plaça, on uns nens jugaven a perseguir-se. Jo també era un nen, un nou nat, i volia jugar amb ells. Així va ser que, per primer cop, vaig intentar caminar. Vaig fer una forta i potent estrebada al meu rígid cos, però aquest no es va moure, i una fiblada de dolor intens em va recórrer el tronc. Decebut per aquell resultat, vaig mirar al lloc on esperava trobar-hi els peus, però el que hi vaig veure, em va deixar esmaperdut: unes gruixudes i resistents arrels em lligaven al terra, com cadenes que m’empresonaven al meu lloc sense la més mínima possibilitat de moviment.

Llavors, com que encara no em volia donar per vençut, vaig pensar en com els pares ensenyen a caminar als fills o cadells, i vaig somriure, pensant que potser el meu pare me n’ensenyaria a mi. Aleshores, una realitat em va caure a sobre amb tot el pes de les males notícies: no sabia qui era el meu pare. Llavors, vaig tenir l’estúpida idea de cridar-lo, però quan ho vaig intentar, no em va sortir la veu. No podia parlar, no podia caminar.

Enormement entristit per aquell fet, vaig percebre una realitat que havia voleiat per l’ambient des dels inicis de la meva existència com a arbre, però que fins llavors no havia pogut o no havia volgut creure.

Mai caminaria, mai parlaria, doncs l’espècie vegetal no havia estat creada per allò, però, si no podia parlar...Per què pensava? Per engrandir la meva pena i el meu dolor?

Els meus fúnebres pensaments, varen quedar ofegats per la veu de dos nens, que s’acostaven discutint allà on era jo:

-         Tu no m’entens! Mai m’has entès, i crec que ni ho intentes!

-         I qui t’entén a tu? Aquest arbre? Va home va! La teva afecció per els arbres és penosa.

-         Però almenys els arbres no em fan enfadar!

En aquell moment el noi va esclatar en fortes rialles:

-         Escolta’m bé: els arbres no t’entenen, no pensen, no escolten, no veuen, no senten, són com blocs de fusta massissa que només serveixen per a fer la fotosíntesi. No trobaràs mai el suport en un arbre perquè els arbres no poden donar-te res del que tu demanes. Són inútils.

Dit això, el noi va marxar, però la noia es va quedar al meu costat, tota llagrimosa, amb les galtes humides.

Em feia molta llàstima que per confiar en els sentits dels arbres com jo, l’haguessin tractat d’aquella manera. D’altra banda em feia molta ràbia com el noi afirmava fets que no sabia ell ni ningú, perquè, si els arbres no parlem, com podeu els humans saber que no pensem?

En aquell moment la veu de la noia interrompuda per violents sanglots em va cridar l’atenció:

-         Tu sí que m’entens oi?

Vaig tenir moltes ganes de cridar-li: “Sí que puc, és clar, jo t’entenc.” Però era inútil. Llavors, tornar a sentir la seva veu  em va trasbalsar:

-         Què estic fent? Parlant amb un arbre... M’estic tornant estúpida!

I dit això, em va mirar amb menyspreu, i va marxar sacsejant el cap, encara mig sanglotant.

Les paraules d’aquella noia, em ressonaven dins del cap, a un volum tant intens que només eren igualades pels mots injuriosos del noi.

Per què la naturalesa, cruel, havia dotat als arbres d’un pensament tan acurat i tan útil si després mai el podien ni fer servir ni mai podrien demostrar?

Quant de temps em deuria quedar en aquella vida, que ara veia que era una falsedat, que era un món de roses embolcallat amb una espessa capa de fum negre i de contaminació?

Com podia avisar als humans que estaven destrossant aquell planeta, llar de tots els éssers vius?

I si tots els éssers vius vivim en la grandiosa faç de la terra, per què són única i exclusivament els humans qui prenen les decisions fonamentals que ens afectaven a tots?

Evidentment, arribaria un moment en que els humans s’adonarien del seu gravíssim error, però, seria massa tard? Hi seria jo per veure-ho?

En aquell moment, va ser com si em donessin un cop de puny a l’estómac quan vaig poder pensar amb nitidesa: Les equivocacions dels homes, les patim tots, però no les pot evitar ningú.

Sumit en la tristesa i la decepció més absolutes, vaig entrar en un estat entre la vida i la mort, en el qual obria els ulls però no veia, escoltava i no sentia,  i només feia l’imprescindible per a sobreviure.

Ja res no m’importava, i l’únic que pensava, dia rere dia era: “Cruel naturalesa, que afavoreixes a uns i desafavoreixes als altres, impedint així el seu desenvolupament. Què et vam fer els arbres per merèixer aquest càstig? No poder moure’ns ni expressar-nos, ens portarà la perdició,  i tot per un capritx teu, que pensaves tan sols en els teus preferits, els humans. Així de desgraciats ens has fet, així de desgraciats naixem i vivim, i així de desgraciats morirem.”

En aquest estat vaig passar anys, sense importar-me la miserable vida que perdia per moments, fins que un dia, un rebombori generalitzat em va “despertar”.

Lentament, vaig mirar al meu voltant, i vaig veure ambulàncies, furgonetes, cotxes de la policia, particulars... Tot de vehicles es dirigien cap a la mateixa direcció, cap al rètol que indicava la Sortida de Lembury, la ciutat on havia estat plantat per tan despietades mans.

Intentant esbrinar el motiu de tanta moguda, vaig descobrir els cartells gegants que penjaven dels edificis: Alerta de l’huracà Georgina, evacuació completa de la ciutat. Completa...cap animal, cap humà esperaria la tempesta, però qui desplantaria els arbres? Qui hi pensaria? Era bastant clar...ningú. Jo i tots els meus germans ens quedaríem allà,  esperant la mort sense por ni recança, mirant-li als ulls, rebent-la amb un somriure als llavis rígids. Rebent la mort com a sortida de la vida, com a escapatòria d’aquell món que tant injust havia estat amb nosaltres.

L’huracà, encara va tardar tot un dia i tota una nit  en arribar a la ciutat, i quan vaig veure que es començava a aixecar polseguera i que la Georgina s’acostava, vaig pensar: Hi ha un paradís per als arbres? En aquell instant, somrient sarcàsticament vaig pensar: “ I qui el necessita, si el millor paradís després d’aquella vida, era la mateixa mort?”

Llavors l’última pregunta de la meva existència em va aflorar a la ment: Com seria la mort? Si havia tingut una vida tan cruel, podia esperar que la mort fos millor?