Un dia de Reis

-         Marta, Marta! Lleva’t que ja han passat els reis! Tenim el rebedor ple de regals!

Obro els ulls lentament, mig endormiscada mentre la boca se m’obre en un mandrós badall.

-         Va Marta aixeca’t i anem a obrir-los! Vinga va!

-         Ja vaig Júlia, ja vaig.

Sense esperar cap reacció, ella em treu la manta i obre les persianes. Es veu d’una hora lluny que té pressa perquè em llevi. Jo encara no sé ben bé on sóc, però fent un esforç m’incorporo.

Miro la cara de la meva germaneta, la Júlia, i de sobte reacciono: la rialla que li alegra la cara, l’emoció als seus ulls, la pressa que demostra… Sí, han passat els reis, i han portat molt més que quatre paquets, a ella li han portat il·lusió, alegria.

-         N’hi ha molts, aquest any? – pregunto mentre em poso les sabatilles.

-         Sí, moltíssims! Tu creus que m’hauran portat la disfressa de Blancaneu?

-         No ho sé, ara ho esbrinarem.

Ara ja estic desperta, i preparada per fingir sorpresa en desembolicar els regals que jo mateixa he comprat, o fer veure que m’impressionen els regals de la Júlia que en gran part he ajudat a triar. És trist no tenir la il·lusió que té ella en veure el rebedor ple de regals, però les seves ganes ja són un present per mi.

-         Comença per aquell més gros Júlia, a veure que és!

-         Sí! Té, aquest és per a tu.

Llenço una mirada de complicitat als pares i ens somriem. Els tres som integrants d’aquesta obra de teatre, o farsa, si preferiu, i els tres juguem el nostre paper. Ara intervenen ells:

-         Que hi ha alguna cosa per nosaltres?

-         Aquell d’allà, el del paper verd.

Com més regals desembolica, més creix el seu somriure. Va obrint els paquets i ens ensenya tot el que hi descobreix, sense saber que nosaltres sabem ja què hi trobarà. Jo per la meva part, vaig agafant els meus regals. Ja no són nines, ni disfresses, ni jocs. Desembolico el mòbil, uns auriculars, el pijama, un llibre… No sé què en queda de la meva carta de reis de fa tants anys: “Estimats reis mags, aquest any m’agradaria que em portéssiu:...” I que normalment acabava en “... i algunes sorpreses” que devien portar als pares certa feina. Ara ja no faig carta. Simplement vaig comentant als pares allò que vull i anem junts a comprar-ho. He crescut, m’he fet gran. Ara visc els reis a través dels ulls de la Júlia, l’única de la casa que encara creu de veritat el els tres Reis Mags.

-         Mira, Marta! És la disfressa! Ostres que maca!

-         Sí que és maca sí, perquè no te l’emproves i veiem com et queda?

-         Sí ara, però espera que acabi amb els altres regals.

Les seves paraules m’han tret dels meus pensaments. Potser és millor intentar fer que aquest dia sigui millor per la Júlia que no pas queixar-me i entristir-me. Al cap i a la fi, jo també tenia il·lusió quan tenia la seva edat, fins que...

-5 de gener de 2000-

No podia dormir. Era impossible. Tancava els ulls, pensava que havia de dormir, però res no canviava, tot era negre al meu voltant, silenciós, calmat, però jo era un sac de nervis. Passaran els reis! Aquesta nit vindran a casa a deixar els regals, perquè m’he portat bé. Però si no dormo...Si no dormo em quedaré sense.

Així doncs, tancava els ulls ben fort, i em removia al llit intentant trobar una bona posició. De tant en tant m’adormia, però no més d’una hora seguida. Estava massa neguitosa. Em vaig aixecar per anar al lavabo. I després vaig tornar al llit, però abans vaig mirar l’hora: les dues. “Si no m’adormo ja, em quedaré sense regals, i això no pot ser” pensava.

Estirada al llit, anaven passant els minuts sense que canviés res. Fins que, llavors, vaig sentir soroll. “Els reis” va ser el meu primer pensament. “Que no et trobin desperta o marxaran”. El cor em bategava tan fort i tant de pressa que tenia por que els reis el sentissin i marxessin. Però llavors una altra idea em va venir al cap: Tenia els reis a dues habitacions de distància! Només em calia aixecar-me, avançar de puntetes, treure el cap... I serien allà, els tres Reis Mags.

Aquell va ser el meu error, el desig de veure’ls: vaig aixecar-me poc a poc, amb el cor bategant-me furiós al pit, i vaig avançar amb peus de plom fins al rebedor. Vaig fer una ullada ràpida i temorosa, i eren allà... Espera, només n’hi havia dos! Vaig tornar a mirar, i les cames em van fer figa: no només eren dos, sinó que, a més un d’ells era una dona, i no duien ni capes ni corona ni res.

No ho entenia. Aquells no eren els reis mags! Podien ser patges? Però llavors em va venir al cap la idea: els pares. On eren? Aquelles dues persones s’hi assemblaven molt, potser massa. Anaven posant els regals sota l’arbre de Nadal com si res, fent-se passar pels Reis Mags quan només eren uns farsants. Vaig córrer a l’habitació dels pares però, com deveu suposar, ells no hi eren. No em va caldre més per entendre-ho tot de cop- potser massa sobtadament. Vaig tornar al llit sense saber ben bé que fer. Ara que ho sabia tot, on eren aquells nervis, aquella il·lusió de cada nit de 5 de gener que no em deixaven dormir? No hi havia reis mags, ni patges reials. La meva carta no sortia de casa, i no hi havia màgia. Res de tot allò, només uns pares que volien mantenir viva la meva emoció. I ho havien aconseguit durant molt de temps, però la curiositat va ser més forta: La curiositat va matar el gat, diuen. Doncs la curiositat també va matar els Reis d’Orient.

Les llàgrimes em començaven a néixer als ulls, fruit d’aquella frustració, d’aquell desengany. Mai més tornaria a ser el mateix, i ho sabia. Quan al cap d’unes hores obrís els paquets, tampoc seria igual. Aquell dia em canviaria per sempre, no en dubtava.

Al cap d’unes hores, estava llevada, amb les sabatilles posades i havia decidit dissimular, fer com si res no hagués passat. Vaig córrer cap a l’habitació dels pares cridant que es llevessin, que els reis havien estat complidors amb la seva cita anual. Ells es van llevar. Potser estaven més il·lusionats que jo i tot, i no volia espatllar-los el dia. A més, tampoc no tot estava perdut, que els regals sí que hi eren! Anava desembolicant i trobant les sorpreses de cada any, però ara diferent: pensava quanta feina els devia haver costat trobar els regals. I pensava en els cops que m’havia enrabiat perquè no hi havia allò que havia demanat, i com els devia sentar. Tot i així, van ser uns bons reis. Després, a casa els avis, a seguir desembolicant paquets i més paquets amb els cosins, l’àvia i els tiets. No tinc mal record d’aquell dia, més aviat el tinc d’aquella nit en que se’m va esfondrar un mite.

-En l’actualitat-

-         Mira, Marta! T’agrada?

-         Oh! Ets més guapa que la Blancaneu de veritat, Júlia!

Està radiant, es nota que tots els regals li han agradat, i que espera rebre’n més a casa dels avis. Sé que no cal recordar-li, però li dic igualment:

-         Recorda que encara queda l’àvia! El que falta deu ser allà.

Anem a esmorzar xocolata desfeta, com ja és tradició. Així acabem d’arrodonir un matí perfecte. Se la veu tan feliç! Tant de bo pogués tornar a tenir la seva edat, tornar a obrir els ulls cada matí de Reis amb aquella il·lusió que he perdut, perquè sé que vivia enganyada, però potser també més feliç. Sé que aquella emoció que sentia no tornarà i que ara m’he de conformar amb la il·lusió dels altres, somriure al veure com de contenta està la Júlia, fer la seva alegria més gran, alegrar-me de tot el que ella sent el dia de reis, gaudir veient com l’envolta la màgia del Nadal en aquestes dates...mentre duri.