Papallones a l'estómac

Quan va sonar el despertador, ella ja feia estona que estava desperta. Havia estat una d’aquelles nits en què els nervis quasi no et deixen aclucar els ulls, una d’aquelles nits en què vols dormir però tens uns ulls com unes taronges, una d’aquelles nits en què penses amb ansietat en el que has de fer l’endemà.

“Avui és el gran dia”, es va dir, només en sentir l’irritant soroll de l’alarma. Va estirar-se per activar el seu cos i va entrar al lavabo. Allà, va deixar rajar l’aigua de la dutxa per escalfar-la i es va treure la roba amb parsimònia.

Quan va considerar que l’aigua era prou calenta, va entrar a la dutxa i es va dutxar. Va deixar que l’aigua li regalimés cos avall, com si a més de netejar la brutícia pogués rentar-la de l’angoixa i els dubtes que l’assetjaven. Va sortir i es va embolicar amb la tovallola, mentre es convencia a ella mateixa que estava una mica més tranquil·la.

Va triar unes peces de roba interior que sempre havia considerat que li duien sort i es va asseure al llit, davant de l’armari. En va obrir les portes i es va quedar mirant la roba.  “A veure... Com vull que em vegi?”. Va començar a cavil·lar possibles respostes a aquella pregunta: “vull que em vegi elegant, però casual, que no sembli que li dono massa importància. Vull que em vegi guapa, però no gaire, que no sembli que vaig molt llançada.”

Va decidir que, pensant-ho fredament, sempre era millor pecar d’elegant, i va escollir una brusa de color salmó i uns pantalons texans molt còmodes que li donaven un toc casual. Per acabar, va posar-se les sabates de xarol negre que tenien aquella mica de taló que li donava seguretat (era així, ella, amb uns centímetres de més, se sentia més imponent). Vaja, que es va decantar per un conjunt d’aquells “sí, però no massa”, ideal per quan no saps per on aniran els trets.

Mentre esmorzava el cafè amb llet de costum, no va poder evitar que els dubtes envaïssin la seva ment. “Com serà? Què li dic quan el vegi? I si no li agrado gens? I si és l’oportunitat de la meva vida i la perdo?” Va sacsejar el cap, intentant així treure’s aquells pensaments del damunt, ja que sabia que no li feien cap bé.

Va donar un últim cop d’ull al mirall, i va somriure satisfeta, donant-se el vistiplau. Va agafar la bossa, es va posar la jaqueta d’una revolada i va sortir de casa. Va tancar amb clau i va trucar l’ascensor. Va sortir al carrer i va mirar el rellotge: Tenia temps d’arribar-hi amb calma, però tot i així, tenia per costum caminar ràpid pel carrer. Sempre deia que considerava una pèrdua de temps els desplaçaments, i se’ls prenia de manera totalment funcional.

Va enfilar el carrer Urgell, i la seva ment la va tornar a assetjar amb una allau de preguntes ben desconcertants. “Quina cara farà quan em vegi? I jo, quina cara he de fer? Ostres, quins nervis!” El que l’estressava més era el pensament que el que passés a continuació podia canviar-li la vida. Notava com les mans començaven a suar-li de l’angoixa, i sentia un nus a la gola que es sumava a una desagradable sensació a l’estómac, com de papallones aletejant histèriques contra les parets del seu ventre.

No podia evitar dubtar i tenir por. Com més preguntes es feia, menys respostes sabia; com més preguntes es feia, menys segura es sentia... “Que passarà si em diu que sí?” la resposta l’espantava. “I si em diu que no, que no sóc la que busca?” la resposta l’aterrava. Va decidir aparcar aquests pensaments: ara s’havia de concentrar en el present, i no divagar sobre el futur.

Va arribar allà on havien quedat i ell ja hi era. Era un jove molt atractiu. Ella li va somriure tímidament, mentre es feien dos petons a tall de presentació. Va notar que les galtes se li encenien, i les mans li suaven encara més – si és que això era possible. De fet, tots els símptomes es van accentuar. Ell la va convidar a  seure amb un somriure i ella va obeir.

Allà va començar tot.

*** Algunes setmanes més tard***

Tornava cap a casa amb el diari sota el braç quan va decidir mirar la bústia. La va obrir i en va agafar totes les cartes. Els va donar una ullada ràpida: factures i més factures, propaganda, una postal... i una carta. Només de veure-la va saber que era seva... Va llegir el seu nom al remitent. A dins, hi havia la resposta a aquella gran pregunta. “Sí o no, aquesta és la qüestió”, va pensar en un moment d’inspiració Shakespeariana (possiblement provocada per la tensió). Va pujar a l’ascensor mentre notava que els nervis s’apoderaven d’ella. Primer pis. Va notar que se li formava aquell nus a la gola tan propi seu mentre pensava en la importància del contingut del sobre. Segon pis. Va notar com les papallones de la panxa es despertaven i es posaven a aletejar. Tercer pis. Va baixar.

Va posar la clau al pany amb penes i treballs i va obrir la porta. Va deixar tot el que duia tirat de qualsevol manera sobre el sofà i es va centrar en la carta: per fi ho sabria. Seria que sí? Això esperava, això desitjava. “Vinga, obra-la ja i acaba amb tot això. L’entrevista de feina va anar bé i et vas sentir força segura, no? Sí, jo diria que li vas agradar, i el teu currículum s’adequava al perfil... Va, que segur que et donen la feina. Que digui que sí, si us plau. Que sigui que sí...”

Amb les mans tremoloses per l’emoció, va obrir el sobre.